Fauna fluvial amenaçada

-APARTAT EN CONSTRUCCIÓ-

La fauna fluvial amenaçada a la conca del Ter:

- Libèl·lula (Esparver d'aigua) Oxygastra curtisii. VULNERABLE.

- Libèl·lula (Donzell mercurial) Coenagrion mercurial

- Espinós Gasterosteus gymnurus. EN PERILL D'EXTINCIÓ.

- Barb de muntanya Barbus meridionalis

El barb de muntanya només es troba a la vessant mediterrània del sud de França i al nord-est de Catalunya. És un peix abundant en rius i torrents de muntanya, en tot tipus d’aigües, tot i que també es troba en els trams mitjans i baixos d’alguns rius mediterranis.

El color del seu cos és entre marró i gris amb taques negres, i destaquen els bigotis curts en el seu cap petit. És un peix d’aigua dolça de la família dels ciprínids, com la carpa i la bagra, però de mida relativament petita. Les femelles fan fins a 30 centímetres i els mascles fins a 25 centímetres. El pes màxim és de 500 grams. La seva alimentació es basa en invertebrats aquàtics que viuen entre les pedres i algues.

És un peix que ha estat pescat des de sempre a Catalunya. Actualment però, només es pot pescar sense mort, degut al fet que està en regressió a molts llocs pel mal estat de l’aigua, la degradació de l’hàbitat i la introducció d’espècies exòtiques.

- Anguila Anguilla Anguilla

- Gripau corredor Bufo calamita

El gripau corredor és una espècie paleàrtica que trobem des de la Península Ibèrica fins a Bielorrússia, Ucraïna i el sud de Suècia. També es troba a les Illes Britàniques. Aquest amfibi és essencialment terrestre però s’acosta a l’aigua per aparellar-se i pondre els ous.

Aquest galàpet és robust i té les extremitats relativament curtes. Té el cap més ample que llarg, amb el morro curt i arrodonit, i els ulls prominents de pupila horitzontal i iris groguenc amb vetes negres. La pell és rugosa i plena de berrugues amb taques de colors (entre verd, marró i grisós) i una ratlla groguenca que li ressegueix l’esquena. És de mida més petita que el gripau comú. Els mascles fan entre 4 i 7 centímetres i les femelles entre 5 i 10 centímetres. Menja una gran quantitat d’insectes.

El gripau corredor és una espècie protegida a Catalunya i presenta un bon estat de conservació gràcies a la seva adaptabilitat a diferents entorns associats a ambients aquàtics temporals, basses, camps i zones inundables. Tot i així, presenta una elevada mortalitat per atropellaments i és una espècie en regressió per la desaparició de zones humides. És una espècie col·lonitzadora de nous ambients, i respon molt bé a les actuacions de restauració d’ambients aquàtics temporals.

- Granota roja Rana temporaria

- Reineta Hyla meridionalis

- Tòtil Alytes obstetricans

El tòtil es troba des de l’oest d’Alemanya, a una petita part d’Holanda, nord de Suïssa, sud de Bèlgica, Luxemburg, pràcticament a tot França i a gran part de la Península Ibèrica. En aquest últim territori es troba ben distribuït i pot considerar-se abundant al terç nord, des de Galícia fins a Catalunya, sent més escàs a Saragossa i Osca. El tòtil habita tot tipus de masses d’aigua amb poc o nul corrent. El seu llarg desenvolupament larvari condiciona la seva presència a basses que compten amb un llarg hidroperíode. En alguns indrets de Catalunya s’ha correlacionat positivament l’abundància de calabotins o capgrossos d’aquesta espècie amb l’hidroperíode, l’exposició al sol de les basses i la baixa cobertura arbrada.

Aquest amfibi té una coloració dorsal variable, gris, bruna o verd fosca semblant al color de les olives. Presenta petites taques verdes, vermelloses i negres poc marcades i distribuïdes més o menys de forma homogènia. La seva pell és lleugerament granulosa amb berrugues petites, el seu cos curt i rabassut, i el seu cap ample i gran en relació al cos.  També té uns ulls grans i prominents en disposició lateral. Els mascles mesuren fins a 52 mil·límetres i les femelles fins a 50 mil·límetres. 

El tòtil s’alimenta de preses terrestres, fonamentalment petits artròpodes, anèl·lids i mol·luscs.

L’espècie és altament tolerant a les alteracions del medi, colonitzant fins i tot zones recentment alterades. La població del tòtil en els espais xarxa Natura 2000 Riberes del Baix Ter (ES5120011) i Riu Llémena (ES5120020) està estretament relacionada amb els punts d’aigua (sèquies, canals, basses...) dels ambients agrícoles de l’entorn del riu. Es considera present de forma habitual en el tram de riu Ter al voltant de la zona de Sant Gregori i Salt, on hi ha extenses zones d’horta i regadiu, i a les zones agrícoles al voltant del riu Ter dels municipis de Celrà, Bordils, Cervià de Ter, Sant Jordi Desvalls, Flaçà, Colomers i Foixà.

- Gripau d'esperons Pelobates cultripes

La distribució del gripau d’esperons queda pràcticament restringida a la zona mediterrània de la Península Ibèrica, endinsant-se per la costa sud-est de França fins els contraforts dels Alps Marítims i apareixent de forma aïllada a la costa atlàntica francesa. El gripau d’esperons viu en zones de substrat sorrenc o no compactat que permeti enterrar-se sense dificultats. Es reprodueix tant en ambients naturals com artificials, i tant permanents com temporanis. En ambients temporanis però, el seu desenvolupament larvari perllongat, més que altres anurs que també s’hi reprodueixen, fa que hi hagi mortalitats importants de capgrossos en períodes d’inundació curts o en assecatges sobtats.

La seva coloració dorsal és variable, blanquinosa, groguenca, grisenca, verdosa o bruna, sovint amb presència de taques brunes o verdoses més fosques. Ventralment presenta tons blanquinosos, groguencs o grisencs, a vegades amb taques fosques. Aquest gripau té una aparença robusta i és de talla mitjana. La longitud total màxima se situa entre 119 i 125 mil·límetres -en tres femelles recollides a la província de Sevilla-, tot i que generalment presenten talles inferiors, essent les femelles més grans que els mascles. El cap és més ample que llarg, amb ulls grans que sobresurten. La pell la tenen llisa i brillant.

Aquest amfibi s’alimenta d’una àmplia varietat d’invertebrats que inclou anèl·lids, gasteròpodes, ortòpters i coleòpters. Els individus de grans dimensions poden capturar, inclús, petits amfibis.

A Catalunya és una espècie extremadament rara a la zona, amb una única població coneguda, molt localitzada i reduïda, en una zona de sorres fluvials a l’entorn del riu Ter a Salt, just a la zona de confluència amb el riu Llémena. Aquesta situació limita molt la recuperació de l’espècie.

- Tritó verd Triturus marmoratus

El tritó verd presenta una distribució europea occidental, i el localitzem a molts llocs de França i la meitat nord de la Península Ibèrica. És una espècie amb capacitat per ocupar tot tipus d’ambients aquàtics, tant permanents com temporanis i de diferent grandària, ja siguin petites basses com llacunes, o en rius i rieres, per bé que no sovinteja cursos d’aigua de corrent important. És molt més abundant en masses d’aigua amb abundant vegetació aquàtica i prefereix zones aquàtiques temporals o permanents però amb un volum d’aigua important.

El color del seu cos és verd o groc-verdós amb nombroses taques negroses de dimensions grans que formen un reticulat i que freqüentment s’uneixen formant grans bandes. Els ulls són prominents i situats en posició lateral. El cos és robust i de secció subcircular, una mica aplanat dorso-ventralment. La cua té una longitud una mica inferior que el cos, tot i que pot arribar a representar el 50% de la longitud corporal. És un tritó de talla mitjana, els adults mesuren entre 120 i 140 mil·límetres –les femelles són una mica més grans, fan entre 115 i 149 mil·límetres-. Només excepcionalment arriben als 160 mil·límetres.

Com la major part dels tritons ibèrics, el tritó verd presenta un cicle anual mixt, amb una fase terrestre i una altra d’aquàtica. En la fase terrestre s’alimenta de gasteròpodes, larves, lepidòpters, petits insectes i cucs; i en la fase aquàtica s’alimenta de crustacis, larves de dípters, tricòpters i efemeròpters.

A Catalunya és l’urodel en situació més delicada als espais xarxa Natura 2000 Riberes del Baix Ter (ES5120011) i Riu Llémena (ES5120020). En canvi és una espècie present de forma puntual i fragmentada en rierols mediterranis, tolls i basses de les muntanyes i zones agroforestals situades als voltants del tram mitjà del riu Ter, fora de la zona inclosa dins xarxa Natura 2000. La manca de basses d’aigües semi permanents en zones inundables al voltant dels trams fluvials és una de les seves principals amenaces a causa de la desnaturalització de les riberes fluvials, i també ho és la presència de cranc americà.

- Almesquera Galemys pyrenaicus. EN PERILL D'EXTINCIÓ.

- Tortuga d'estany Emys orbicularis. EN PERILL D'EXTINCIÓ.

La tortuga d’estany és una tortuga d’aigua autòctona d’Europa, Àsia i el nord-oest d’Àfrica. Ocupa tot tipus de masses d’aigua: basses permanents, temporals, sèquies, alguns embassaments, rius i torrents; preferint aquelles amb poca corrent o gens i abundant cobertura vegetal aquàtica.

Es tracta d’un queloni amb una closca arrodonida, fosca, amb línies i taques grogues. El cap també és fosc amb taques i puntets grocs. La mida mitjana d’un adult és d’uns 15 centímetres i té un pes d’entre 250 i 300 grams Les femelles solen ser més grans que els mascles.

Aquest rèptil s’alimenta d’invertebrats, larves d’amfibis, petits peixos i vegetals. La tortuga d’estany hiverna des de finals de la tardor fins a inicis de la primavera, que es quan comença el període de reproducció.

A Catalunya es troba en una situació de declivi preocupant per culpa de la degradació del seu hàbitat i de la competència d’espècies introduïdes com la tortuga de Florida. A les comarques gironines presenta poblacions aïllades, especialment a la Selva (Estany de Sils i Riudarenes), al Baix Ter, Aiguamolls de l’Empordà i Estany de Banyoles, i la seva recuperació al llarg del riu Ter és molt important per a la conservació futura de l’espècie.

- Cranc de riu Austropotamobius pallipes. EN PERILL D'EXTINCIÓ.

El cranc de riu de potes blanques es trobava en bona part de l’Europa central i septentrional. Actualment, ha quedat relegat en alguns petits trams de capçalera de rius, rieres i torrents. Prefereix les aigües calmades, netes, clares i oxigenades.

La coloració va del marró vermellós a tons més foscos marró-verdós. Té un cos llarg i cilíndric, entre 8 i 9 centímetres, però pot arribar fins als 12. Pesa entre 25 i 60 grams. Té cinc parells de potes, dos parells d’antenes i els ulls prominents. Els mascles tenen les pinces més grans que les femelles. Fa una posta de 50 a 100 ous un cop l’any.

El cranc de riu és omnívor. Menja cargolines, insectes, capgrossos i plantes aquàtiques.

El seu estat de conservació és molt preocupant per la penetració d’una infecció mortal, l’afanomicosi, transmesa per diversos crancs americans invasors. El cranc de riu de potes blanques està amenaçat en tota la seva àrea de distribució, i es considera en perill d’extinció a Catalunya.

- Turó Mustela putorius. EN PERILL D'EXTINCIÓ.

- Llúdriga Lutra lutra

- Nàiade Unio elongatulus. EN PERILL D'EXTINCIÓ.

La nàiade és un musclo d’aigua dolça que es distribueix per la Península Ibèrica i probablement també per alguns rius mediterranis francesos. Les nàiades viuen mig enterrades a les sorres i les graves del fons de rius i estanys, en zones amb poc corrent, tot i que també les podem trobar en canals i recs que portin aigua tot l’any.

La seva coloració general és fosca amb tons negres, grocs i verds. Poden fer fins a 12 centímetres de llargada. Les larves parasiten peixos –principalment barbs i bagres- per fer la metamorfosi cap a juvenil i així poder créixer.

Són animals filtradors que s’alimenten de partícules en suspensió, detritus i plàncton. Per tant, el que fan és netejar i filtrar l’aigua. I és que el seu nom comú vol dir fades, encarregades de mantenir la puresa de l’aigua.

El seu estat de conservació és vulnerable, ja que les seves poblacions estan en regressió arreu. Per tant, estan protegides. La disminució dels peixos autòctons, la destrucció de l’hàbitat, la introducció d’espècies de peixos exòtics i la contaminació de l’aigua les han fet desaparèixer de molts trams fluvials.

- Ratpenat d'aigua Myotis daubentonii