Hidrologia

Al llarg de 208 quilòmetres de recorregut i després de travessar set comarques, el riu Ter pren les característiques pròpies d’un riu de règim de cabal pirinenc i mediterrani. Pirinenc perquè al curs alt del Ter, en ple Pirineus, obté els màxims en cabal d’aigua a la primavera, en època de desglaç. I mediterrani perquè el Ter, en el curs mitjà i baix, rep fortes influències dels seus afluents amb règim de crescudes concentrades a la tardor, coincidint amb les pluges d’aquesta estació. Així doncs, el Ter es defineix com un riu de règim de cabal intermedi, que presenta crescudes tant a la primavera com a la tardor. D’altra banda, i en xifres aproximatives, el cabal mitjà anual assoleix un volum de 840 hm3, amb una mitjana de descàrrega a la desembocadura de 27 m3/s.

Des de la perspectiva de la dinàmica fluvial, el riu Ter dibuixa un perfil longitudinal en forma còncava que l’acredita com a riu madur, evolucionat, on en bona part del seu curs predominen els processos de sedimentació en detriment dels erosius. D’altra banda, si s’observa la xarxa hidrogràfica al complet, el traçat de tots els seus afluents perfila una conca de drenatge de 3.010 km2 d’extensió i dendrítica, és a dir, que mostra una trama hidrogràfica clarament ramificada.

El riu Ter neix a Ulldeter, dins el terme municipal de Setcases (comarca del Ripollès), a uns 2.400 metres d’altitud i al peu d’un antic circ glacial. Quan arriba a Ripoll rep l’aigua d’un dels afluents més importants, el riu Freser, que fins llavors ha transcorregut paral·lel al Ter. Abans s’hi haurà afegit el riu Ritort, a Camprodon, i per la seva banda el Freser també haurà rebut l’aigua del riu Rigard, a Ribes de Freser.

Al pas per Osona, el riu Ges, la riera de Sorreigs i el riu Gurri són els afluents més destacats del Ter, i és en aquesta comarca que, a l’altura de Manlleu, el riu fa un fort gir orientat cap a llevant, en direcció de nou cap a terres gironines. Aquí, a cavall entre Osona i la Selva, el riu entra en els embassaments de Sau i Susqueda, i enmig d’aquestes dues infraestructures hidràuliques rep la riera Major. El tercer i últim embassament, el del Pasteral, es troba just abans que el Ter conflueixi amb el riu Brugent i poc després amb la riera d’Osor.

Obrint-se pas al pla de Girona, la riera de Llémena i el riu Onyar en són els afluents més significatius i, en concret, les aigües de l’Onyar configuren per si mateixes una àmplia subconca. Quan el Ter arriba al congost de Sant Julià de Ramis, de seguida s’hi uneix el riu Terri, que drena la particular conca lacustre de Banyoles. I ja poc abans de la desembocadura, el riu Daró deixa de desembocar directament a la mar per tributar la seva aigua al Ter, mitjançant una canalització artificial construïda a finals del segle XX. La platja de Pals, prop del paratge de la Fonollera de Torroella de Montgrí (Baix Empordà), és l’indret on el Ter cedeix l’aigua a la Mediterrània, després que la seva desembocadura fos desviada al segle XIX. És una prova d’aquest fet l’antic llit del riu, situat més al nord, vora l’Estartit, i conegut amb el nom de Ter Vell.